Avaluació

        Quina és la millor manera d'avaluar a les escoles? És molt difícil jutjar els processos que fa cada nen al llarg del seu aprenentatge; cada nen és únic y te unes necessitats i uns problemes diferents. Fins ara el mètode més pràctic eren fer proves escrites, però és just aquest mètode? Tots els nens tenen les mateixes oportunitats? És una motivació per continuar estudiant i esforçant-se?

Autor: Sergis blog

        Aquestes proves consistien en memoritzar continguts per després escriure'ls en un paper en un determinat temps. El professor s'emportava tots els exàmens (20-30) i els corregia a casa; poc després tornava a classe tornant els exàmens qualificats amb un número del 1 al 10. Segons les notes es seleccionaven els alumnes més destacats i els menys destacats. Els alumnes més destacats sempre aconseguien notes entre el 8 i el 10 i, quant més alta era la nota més "llest" era; després estaven les notes entre 6 i 7 en el que els alumnes aconseguien aprovar però no memoritzaven tot el contingut necessari; el 5 era la nota per aquells que arribaven justos als coneixements demanats; el 4 representava que l'alumne havia d'esforçar-se un poc més per arribar a un suficient i les notes més baixes donaven per perduts els exàmens.

        Aquest procés d'avaluació era molt selectiu y molts estudiants es quedaven repetint, el problema d'aquest mètode és que no té en compte que no tos tenen les mateixes capacitats. Un alumne de 10 potser ha estudiat només el dia abans de l'examen i repetir tot allò que ha llegit, però un de 5 raspat pot ser un alumne que du dies estudiant tot el temari i que no sigui capaç de memoritzar de la mateixa manera que l'altre. Encara que els esforços siguin molt diferents, el que menys ha treballat te una nota molt més alta que el que s'ha passat dies davant els llibres. Per aquestes raons es considera que aquesta manera d'avaluació no és equilibrada per a tot l'alumnat. A més, els pares dels nens arriben a renyar-los per treure males notes;  aquesta és una forta desmotivació per a ells, es donen compte que encara que facin tot el possible no poden arribar i no fan feliços als seus pares. En canvi, els que treuen bones notes aconsegueixen reals per recompensar el seu treball.

 

Foto pròpia: Marina Isern Torres

         L'escola constructiva segueix un currículum i amb aquest arriba a unes competències bàsiques que adquireixen els alumnes al llarg del curs.L'objectiu més complicat és l'avaluació, quina és la millor manera de qualificar el procés que segueixen els alumnes? Com podem ajudar-lo a millorar i no sancionar-lo per coses que no pot aconseguir? L'avaluació no ha de ser una qualificació en números, sinó que hauria de ser una meta on arribin els nens per ells mateixos.

        L'avaluació és un procés continu que té en consideració els coneixements previs de cada alumne, la manera de resoldre els problemes que es plantegen i el nivell que aconsegueixen al final d'aquest. Com que les competències son coneixements que serveixen per a la vida quotidiana hi pot haver dos tipus segons el context: interna  (feta per una persona que estigui dins d'aquest procés d'aprenentatge) i externa (feta per una persona paral·lela a aquest procés).

  

        En una bona avaluació trobem tres tipus segons qui la fa:

• Heteroavaluació: és el propi mestre qui jutja els avanços de l'alumne. Com a l'escola tradicional és el mestre qui decideix com ho ha fet el nen, normalment seguint una rubrica comú. Aquesta rúbrica valora totes les capacitats que te l'alumne i tots els seus avanços.

• Autoavaluació:  el propi alumnes s'avalua seguint el model de rúbrica que segueix el seu professor, d'aquesta manera el nen té coneixement del que fa i el que no. Sap on té problemes i on no, i per tant, sap com millorar.

• Coavaluació: consisteix en una avaluació entre igual, com per exemple dos alumnes de la mateixa classe que s'avaluen entre sí. També segueixen la rúbrica i es una manera de comparar els diferents punts de vista sobre un treball.

        Aquestes diferents avaluacions donen diferents resultats i s'aconsegueix un comú. No és únicament funció del professor de l'aula, els propis alumnes també participen i poden saber com aprendre. "Aprendre a aprendre" aquesta és la clau de tot el procés de les competències, els nens aconsegueixen per ells mateixos assimilar els continguts i arribar als objectius que els demanen.

     

Artefacte propi (voicethread): Marina Isern Torres

        Durant la meva escolarització he treballat amb exàmens i per a mi és difícil imaginar altra manera d'avaluar. Però, des de fa anys, m'adono que molts companys meus es quedaven enrere encara que s'esforcessin molt i d'altres que no fan ni brot passaven de curs sense cap dificultat. Es poden aconseguir millor mètodes d'avaluació que s'adaptin a totes les personalitats i que no discriminin a ningú. En la meva opinió el mètode que hem descrit abans és conjunt i participen diferents punts de vista, a més els alumnes tenen a la seva disposició els criteris que es demanen.

        Canviar l'escola és una feina costosa que poc a poc es pot aconseguir, sobretot l'avaluació perquè és una de les coses més importants que componen l'escola.

Competències bàsiques

      L'escola constructiva treballa damunt competències, aquesta forma d'ensenyament  és oposada al mètode que utilitzava l'escola tradicional. L'escola tradicional es basava en mètodes repetitius i memorístics, en canvi les competències pertanyen a una pedagogia més activa que dóna més importància a l'observació, l'experimentació i l'aprenentatge crític. Un dels fundadors d'aquesta metodologia va ser John Dewey, es situa dins l'educació progressiva i crea una pedagogia, fonamentada en el seu instrumentalisme i funcionalisme,  que es  basada en les característiques de l'Escola Nova del segle XIX.

Autor: Marcelo Montecino

      Les competències varen aparèixer per transmetre un coneixement que ajudés a les persones a ser capaços de fer una feina de forma eficient. Un aprenentatge que fos paral·lel als canvis socials, econòmics i culturals del moment. L'educació volia fer persones que poguessin resoldre problemes que es plantejaven a la vida quotidiana. Per això a les escoles es mantenia el treball teòric en relació amb les demandes de la pràctica.

      Antoni Zabala al seu llibre diu que  la competència és la capacitat o habilitat d'efectuar tasques o fer front a situacions diverses de manera eficaç en un context determinat. Y per a això és cal mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada. Les competències  recullen tot el que necessiten les persones per desenvolupar les seves capacitats naturals per resoldre els problemes amb els que es poden trobar dia a dia.

       Amb les competències els alumnes sempre són persones actives i relacionen els components conceptuals, els procedimentals i els actitudinals. Durant els seu aprenentatge els tres components són claus i no poden aparèixer de manera separada. Sempre hi ha teoria i amb aquesta és poden realitzar moltes activitats per dur-la a la pràctica, el nen és una persona activa i disposada a treballar per aconseguir aquest coneixement i la seva funcionalitat fora de l'àmbit escolar.

Artefacte propi

      L'aprenentatge ha de ser significatiu i funcional i per aconseguir-ho hi ha la sèrie de principis psicopedagògics que ja varem definir en aquesta entrada més antiga.  Diem que un aprenentatge és significatiu quan l'alumne li pot atribuir un sentit, és a dir, quan l'alumne el pot relacionar amb activitats quotidianes. En aquestes activitats el nen es fa preguntes sobre la seva funcionalitat per després utilitzar-les en determinades situacions de la vida social. Dins la significativitat  podem esmentar activitats:

• Activitats que ens permetin determinar els coneixements previs que te cada alumne per relacionar-los amb els nous continguts.
• Activitats amb continguts significatius i funcionals que siguin adequades al nivell de desenvolupament dels alumnes.
• Activitats que provoquen un conflicte cognitiu que promouen l'activitat mental per relacionar tots els continguts previs amb els nous que li estan ensenyant.
• Activitats interessants que resultin motivadors per als alumnes i, per tant, estimulin la seva autoestima i l'autoconcepte.
• Activitats que li ensenyin a aprendre, a ser més autònoms durant el seu procés d'aprenentatge. Ells són els únics protagonistes d'aquesta etapa.

      

      Tota aquesta metodologia per competències té la finalitat de crear persones capaces  d'enfrontar-se a les diferents situacions que apareixen dia a dia en diferents contextos. Els nens han de desenvolupar totes les seves capacitats per resoldre tots els conflictes que trobin al llarg de la seva vida.

      Al segle XX es segueix insistint en la necessitat d'ensenyar amb el mètode de competències. Trobem l'any 1996 el Informe Delors que li dóna una gran importància a: saber conocer, saber hacer, saber ser y saber convivir.

Foto pròpia: Marina Isern Torres

      Avui dia encara coexisteixen els mètodes tradicionals amb els constructivistes. En la meva experiència a l'escola cais tot era tradicional on només es memoritzava i en realitat no aprenies res que et servis per al dia a dia. I per investigacions pròpies en diferents cursos escolars, encara hi ha assignatures que segueixen el mètode tradicional repetitiu, però hi ha altres, sobretot a primària que comencen a treballar més per projectes. Per tant, fan un aprenentatge basat en les competències bàsiques i ajuden molt als seus alumnes.

      Sincerament no record casi res del que vaig memoritzar durant tota la meva escolarització. Aquella escola era molt avorrida i l'únic que et preocupava era saber tota la teoria per treure la millor nota possible per a que els pares a casa estiguessin contents.  Molta gent va deixar els estudis només per les notes, era una escola molt selectiva en la que els "millors" anaven creixent i passant de curs mentre els "pitjors" anaven repetint.

      Tots els nens són iguals, només tenen diferents nivells de desenvolupament. No es just etiquetar llestos i ases, tots poden arribar als coneixement a la seva manera. Per això, les competències han sigut una eina clau per eliminar aquestes etiquetes i que els nens comencen a valorar-se i a creure en sí mateixos per créixer dia a dia.

Currículum

      Quan parlem de currículum ens referim al conjunt d'objectius, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació que orienten l'activitat acadèmica. El currículum és la base d'on han de començar tots els mestres i a partir d'aquet afegir coses en funció dels seus alumnes.

     

      El currículum és tot allò que aprenen els alumnes dins l'aula i les finalitats que té aquest aprenentatge fora de l'escola. Tot allò bàsic que han de tenir els nens en acabar el curs. Però, dins el concepte de currículum, trobem el currículum ocult.

      El currículum ocult es pot definir com un missatge que no es comunica intencionadament i que sol tenir significats negatius. Un exemple de currículum ocult és quan a un nen li dius frases com " La teva mama ha de rentar-te els pantalons perquè t'has tacat" o "T'ha ensenyat el teu pare a jugar a futbol?". Aquestes frases pareix que no tenen cap intenció negativa, però el missatge ocult que trobem es que és la mama qui fa net i el pare qui t'ensenya a jugar. Encara que no es la intenció de la mestra, dóna un missatge tradicional on es la dona qui treballa i l'home qui té temps lliure i no fa les tasques de la casa. 

Feina pròpia

      Dins els currículum trobem quatre fonts:

• Font epistemològica:  es aquella que té a veure amb les ciències. El currículum selecciona els coneixements principals necessaris per conèixer una ciència.
• Font pedagògica: es aquella que té a veure amb com ensenyem, és a dir, les metodologies adequades.
• Font psicològica: es aquella que té a veure amb com aprenem, la visió que cada alumne té de com aprèn, és a dir, de com funcionen els processos cognitius.
• Font sociològica: es aquella que ens diu que és realment important e una societat i un moment històric determinat.

      El currículum té unes característiques: únic, obert, flexible i descentralitzat. El currículum és únic perquè tots els alumnes el segueixen sense prioritats ni ajudes. Però, com no tothom és igual ni te les mateixes capacitats, el currículum es obert ja que els professors poden adaptar-lo i ampliar-lo amb els condicions que tenen els seus propis alumnes; i flexible perquè pot anar canviant.  A més, és descentralitzat perquè no es crea en un únic punt sinó que té diferents nivells de creació.

      En resum, hi ha una proposta mínima de currículum única que crea el primer nivell que no es pot modificar i que han de complir totes les escoles; i seguint aquesta proposta es pot anar ampliant segons els interessos de cada professor.

      Com hem dit abans, el currículum passa per diferents nivells que anomenem nivells de concreció. Segons la LOGSE(1990) al primer nivell trobem el ministeri i les comunitats autònomes; al segon nivell els centres educatius; i al tercer nivell les aules que tenen uns objectius concrets. I segons la LOE(2006) al primer nivell trobem els centres educatius que fan una concreció curricular de centre; al segon nivell el cicle,és a dir, una programació didàctica; i al recer nivell les aules.

      

      Al currículum trobem diferents elements:

• Objectius: les metes que han d'aconseguir els alumnes al final del proces d'ensenyament.
• Competències bàsiques: són les capacitats d'utilitzar els coneixements i les habilitats adquirides.
• Continguts: són tots els coneixements que es donen dins l'aula.
• Mètodes pedagògics: són les diferents formes que hi ha per ensenyar les competències bàsiques.
• Criteris d'avaluació:  són les diferents tècniques que tenim per avaluar els coneixements previs, el procediment i el resultat final que aconsegueix cada alumne.

      Segons el marc legal de cada etapa els sistemes han canviat, amb la LOGSE es feia una tipologia de contingut, mentre que amb la LOE es va començar a treballar amb les competències bàsiques.

      El currículum és la base que ha de saber un mestre, és el seu punt de partida. Poc a poc, tos els mestres el vam ampliant tenint en compte les condicions i les capacitats que tenen els alumnes de la nostra aula. No és fix ni pot ser sempre el mateix, s'ha d'anar modificant i modernitzant adaptant-se als nous temps i a les nous recursos que van apareixent al llarg dels anys.

Principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu

       L'escola ha canviat molt al llarg del temps i amb ella la manera d'ensenyar dels mestres. Dins aquets canvis podem diferenciar dos tipus d'aprenentatge:

      L'aprenentatge superficial és mecànic i consisteix principalment en memoritzar allò que diuen els mestres o el que està escrit en els llibres de text. En aquest aprenentatge el mestre és el centre i l'únic que té coneixements, en canvi,  els alumnes no saben res, no tenen coneixements previs. Els coneixements es mesuren amb exàmens que poden ser sancionats o no depenent de la nota, per tant, és selectiu.

      L'aprenentatge significatiu cerca la funcionalitat dels coneixements que s'imparteixen a l'escola. En aquest aprenentatge els mestres treballen sobre competències, és a dir, sobre coneixements i habilitats que pot desenvolupar cada nen per comprendre i practicar en el món en què viu. En aquest cas, l'alumne és el centre i posseeix uns coneixements previs que ha d'anar reconstruint i millorant amb la nova informació que va aprenent. 

      Dins l'aprenentatge significatiu podem explicar una sèrie de principis psicopedagògics:

1.  Esquemes de coneixement i coneixements previs: aquest principi es refereix al muntatge  que tenen els nens al seu cap amb els coneixements previs que han anat adquirint poc a poc. És una representació del que sap i aquest esquema és el punt de partida on el nen modifica o afegeix informació segons els nous coneixements que va aprenent
2. Relació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs: entre el que saben i el nou contingut ha de existir una relació adequada per a que els nens puguin treure conclusions per ells mateixos.
3. Nivell de desenvolupament: es mesura la capacitat que té l'alumne per comprendre els nous coneixements.
4. Zona de desenvolupament proper: és la distància que existeix entre allò que ja sap l'alumne i el que pot aprendre amb l'ajuda del mestre.
5. Disposició per a l'aprenentatge: son les capacitats d'equilibri personal, de relació social i de insercció social.
6.  Significativitat i funcionalitat dels nous continguts: el nou coneixement és útil per a la vida fora de l'escola.
7. Activitat mental i conflicte cognitiu: l'alumne és una persona activa que raona les noves idees per arribar als significats.
8. Actitus favorable, sentit i motivació: els continguts han de tenit sentit i l'alumne ha de tenir una bona actitud i ha d'estar motivat tant intrínsecament com extrínsecament.
9. Autoestima. autoconcepte i expectatives: les idees que té cada alumne sobre el que pot fer i el que no.
10. Reflexió del propi aprenentatge. Metacognició:  tenir consciència dels resultats positius i negatius d'una activitat per avaluar-los i rectificar aquells que facin falta.

      Aquests principis són els necessaris per a que l'alumne arribi a desenvolupar una competència.

      En la meva experiència a l'escola s'utilitzava més el mètode tradicional on memoritzaves paraules per redactar-les en un examen que poc després oblidaries. Encara que s'intentava que fossin els alumnes qui per si mateixos arribaren al coneixement, encara era el mestre qui ho controlava tot i no deixava experimentar als nens. En la meva opinió els nens necessiten jugar i experimentar per arribar a els vertaders significats de les coses, cada nen té una manera distinta d'aprendre. Jugar, divertir-se, creure en un mateix i saber les capacitats que pots desenvolupar són algunes de les coses més importants per aprendre. Deixem de banda les classes avorrides on els nens només escolten i copien. Deixem que les aules s'omplin de diversió, somriures i experiències.

Foto propia: Marina Isern Torres

El rol del mestre

      L'alumne és el centre de tota l'educació, però li fa falta un mestre que li ajudi. Els mestres han de seguir una sèrie de normes per ser un bon guia per al nen en tota la seva escolarització. Els mestres han de formar-se i estar al corrent de totes les novetats que sorgeixen i pugin servir per donar classe.

      El rol del mestre ha anat canviant al llarg dels anys des de Dewey fins a l'actualitat.

     Dewey (1933) començava a treballar amb el mètode per projectes i entenia l'educació com “la suma total de procesos por los cualesuna comunidad o grupo social, pequeño o grande, transmite sus poderes y sus objetivosadquiridos, a fin de asegurar su propia existencia y su crecimiento continuado”.  Per a ell el que necessitava un mestre es basava en la matèria i la metodologia, és a dir, amb la pedagogia i el coneixement, dos blocs distints que no es relacionaven per a res. Per Dewey l'educació és un procés d'estímuls i interactiu, on tots els nens participaven per ells mateixos per aconseguir els objectius.

      Segons Shulman (1986) per ser un bon mestre hi ha que tenir coneixement didàctic del contingut (CDC), tenir un coneixement pedagògic de la matèria. Per tant Shulman està d'acord amb Dewey de que fa falta pedagogia i contingut però han d'estar relacionats entre ells, no poden anar separats.

     En el 2006 Mishra i Koehler varen dir que per ser un bon mestre del segle XXI  també fan falta les TICS i per això un mestres avui dia segueix el model TPACK que relaciona la pedagogia amb el contingut i les tecnologies.

      Aquest model relaciona tots els punts fonamentals per ser un bon mestre. En l'esquema anterior veiem com ha evolucionat el model educatiu: es veuen les tres parts fonamentals (Pedagogia, context i tecnologia) i com es van relacionant entre elles. Primer segons Dwey, estaven separades pedagogia i context, després segons Shulman,  les dos es varen ajuntar per formar el PCK i més tard es varen incloure les tecnologies per unir els tres punt i tenir la figura del mestre perfecte, el conegut com model TPACK.

      Des de el meu punt de vista, per ser un bon mestres hi ha que seguir aquest model de TPACK. Hi ha que introduir les TICS dins dels nens des de petits per ensenyar a usar-les correctament ja que seran útils al llarg de la seva vida. Però per ser un bon mestre no hi ha que fer-ho tot perfecte sinó aprofitar al màxim els recursos que tenim i planificar les nostres classes el millor que sabem. No tots els professors estan familiaritzats amb les noves tecnologies i es un punt que els costa molt però això no significa que no sigui un bon mestre, fa el que pot de la millor manera possible i s'intenta adaptar al nou temps.

      Cada mestre, igual que cada alumne, és diferent i cadascun té la seva pròpia manera de treballar, per això no es pot exigir seguir el TPACK. No hi ha mestres més bons ni pitjors sinó diferents entre sí, i malgrat d'aquestes diferències fan el mateix treball de manera satisfactòria. Tots els mestres s'esforcen per aconseguir uns objectius principals fent tot el que saben i el que dominen. Un bon mestre es fa poc a poc, i cada un de ells arribarà on pugui convertint-se en bon professional dins dels seus propis límits.

Foto propia: Marina Isern Torres

Evolució del sistema educatiu

      L'educació ha anat canviant al llarg dels anys. Fa dècades eren molt pocs els que podien anar a l'escola per formar-se, per això casi tots eren analfabets. s veia la diferencia entre les diferents classes socials on les més riques gaudien d'una educació i les més pobres només treballaven. Poc a poc, aquesta escola ha anat evolucionant fins arribar al que és avui dia. Dins aquesta evolució podem separar dos etapes: l'escola tradicional i l'escola constructiva o moderna.

      L'escola tradicional es defineix com a transmissiva, ja que transmet uns coneixements per instruir al nen.  En aquesta el professor ho sap tot i ensenya als nens que no saben res: el nen esta buit i poc a poc es va formant gracies a la transmissió de coneixements que rep per part del professor. És un sistema educatiu propedèutic i selectiu que deixa fora a aquells que no aconsegueixen els objectius proposats. La figura important dins aquesta escola és el mestre que imparteix una sèrie de coneixements basts en els llibrets de text en un horari establert prèviament. Tot el coneixement està dividit en assignatures diferents que s'avaluen amb exàmens finals, amb sancions o sense, depenent de si s'aprova o es suspèn.

      En aquesta escola alumne es troba en un paper secundar : es una persona que va a l'escola a escoltar i memoritzar el que ensenya el professor sense poder experimentar ni mostrar les seves opinions. Els nens segueixen un llibre, que han de memoritzar per fer exàmens, per tant desenvolupen la capacitat de memoritzar però no aprenen a raonar ni pensar per ells mateixos.

      Aquest tipus d'educació era característica de la societat industrialitzada, on els mestres ensenyaven a les persones el necessari per poder treballar. Una escola amb molt pocs recursos, sense tecnologia i  on s'ensenyen els coneixements que interessen a la societat.

      L'escola constructiva és una escola orientativa per a la vida i vols desenvolupar les capacitats que té el nen. En aquesta escola els alumnes tenen coneixements previs i els professors els orienten; per tant, el professor passa a ser una figura secundària que només guia als seus alumnes per arribar al coneixement per ells mateixos. La figura més important dins d'aquesta escola és l'alumne que té llibertat per crear, raonar i experimentar per ell mateix per treure coneixement. El coneixements està globalitzat a totes les assignatures i no n'hi ha horaris establerts, d'aquesta manera es poden modificar segons els projectes que es volen du a terme. Hi ha una avaluació continua que no es centra en els exàmens, sinó en la progressió que fa l'alumne al llarg del curs.

      S'anomena escola moderna perquè ha sorgit dins de la societat de la Informaciói la Comunicació. És el nou concepte d'escola què es vol aconseguir: una escola on el mestre no sigui la figura principal i on l'alumne per ell mateix aconsegueixi formar-se com a persona a través de les seves capacitats.

      L'educació és un procés progressiu que sempre es podrà millorar; per això continuarà evolucionant segons evolucioni la societat. De manera progressiva anirà evolucionant en funció de les necessitats que necessita la societat, per tant no hi haurà una educació definitiva. 

Finalitats de l'educació

        Tothom associem educació amb l'escola i professors: els professors ensenyen, guien, expliquen, ajuden.. i les persones, poc a poc, van aprenent. Des que naixem ens van educant, és un procés continu; a casa ens ensenyen a caminar i  parlar i a l'escola ens ensenyen coneixements.

        L'educació ha canviat molt al llarg dels anys. Antigament la religió predominava i l'educació es basava en formar-se com a persona, va ser a partir del segle XVI que van aparèixer l'escriptura, la lectura i les matemàtiques. Poc a poc, s'anaven ensenyant coneixements que servissin  per als cursos superiors i poder arribar a la universitat, per això l'educació té una finalitat propedèutica. Encara que l'educació sigui un dret que tenim tothom, no tos poden accedir a uns estudis universitaris. L'educació es divideix en dos: la pública i gratuïta a la que tothom pot accedir; i la universitat que, encara que sigui pública, no es gratis i només alguns tenen el privilegi d'accedir a carreres universitàries.

        Segons Zabala sempre ha predominat la teòrica damunt de la pràctica i que l'educació va dirigida va dirigida a desenvolupar les capacitats de les persones. Com predomina la teoria els estudiants acaben amb un alt contingut de coneixements però no ho saben dur a la pràctica, aquet es un gran problema perquè els estudiants no tenen experiència del que han estudiat i no saben com ho han de fer. Zabala diu que l'educació té una funció acadèmica basada en els coneixements teòrics i pràctics que adquirim durant la nostra escolarització; i una funció orientadora que ajuda a les persones a formar-se per a la vida. Per tant, l'educació també està en l'àmbit social i orienta a les persones a saber actuar i reaccionar davant de les persones que la envolten. Des de el principi la finalitat principal era educar com a persones i desenvolupar les seves personalitats a partir de les vivències viscudes; cada persona te una personalitat pròpia, però, tothom sap conviure respectant als demes i es saben comportar correctament.

      Segons el llibre "La educación encierra un tesoro" hi ha quatre pilars bàsics a la educació relacionats que donen lloc a les competències amb les que es fan les classes. Aquets pilars són aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a conviure i es basen en: aprendre coneixements d'unes mataries; aprendre a actuar davant les diferents situacions que ets pots trobar;  aprendre a desenvolupar una personalitat pròpia i creure en un mateix per ser més autònom; i aprendre a viure respectant les diferències culturals que es troben dins d'una mateixa societat.       L'educació es clau en la vida, tot el món necessita formar-se, saber coses i saber actuar. Es un formació gradual que te diferents nivells: infantil, primària, secundària, batxillerat i universitat. Durant aquets nivells es van seleccionant la gent més preparada per seguir estudiant i arribar als estudia superiors, els millors aproven i passen de curs i els altres suspenen. Es trist que no tothom puga accedir a estudis universitaris, però no tots els estudiants poden aconseguir uns coneixements mínims per fer aquestes carreres. 

            En conclusió l'educació es un procés continu, gradual, selectiu i propedèutic que té una finalitat acadèmica i una finalitat educadora. L'educació ens proporciona coneixements progressius i a més, ens forma com a essers humans i ens ajuda a desenvolupar una personalitat única i personal.